yo para ser feliz quiero un camión!

ella no és impossible, com deia aquella cançó

qui espera desespera, però si aguanta... ho pot tenir tot

Vic. Ripoll. Olot. Figueres. L'Escala. Girona.

Verd. Bell. Proper. Límit. Abisme. Casa.

Gallarets. Rius. Faigs. Betzina. Ràdio. Ambulància.

M'he frustrat la necessitat de buidar-me, i m'he autogestionat la tristesa. No t'he trobat enlloc, però creia necessitar-te. Me n'he sortit. Em faig tantes preguntes. L'excés de mentides em du a la veritat. M'és tan proper, ell, que em sorprèn trobar-lo en aquest bàndol, i d'imprevist... el fujo. És real això que penses?... no m'ho repeteixis que no m'ho vull creure.


Què hi faig aquí si no penso igual que vosaltres?. Sí no estimo igual, ni pretenc viure com preteneu?. A què espero...




... a que vinguis, suposo. No tardis. Aqui ja no hi fem res.



(...petites frustracions sota somriures...)

Pastels. Plom. Acrílica. Sobre cartolina.









Ho he dit que sóc feliç?

bronzes sota l'aigua

Aquella exposició contraposava dos estils que volien asseure's junts, agafats de la mà. No pretenien fer-se entendre. I quina meravella... la senzillesa de ser-hi, i de voler-hi ser. Les grans teles no treien l'aire al bronze. Les figures no eren feixugues, i l'aigua excessivament clara.

Com aquella fotografia que pintaré.

I en inici era atracció, va passar per l'amor... ara és art.
I per un moment vaig pensar que s'estimarien sempre,... ara ja no hi ha moment que no ho pensi.

Tot és fictici. Eren reals les mans damunt el ferro. Tot és present. Res més.










Tinc ganes d'un excés artístic.






Galeria d'art L'Arcada, Blanes...

miolen gats...

Sols et demano, Anna, que estremeixis
la pell de la ciutat quan la recorris:
que es rendeixin les places al teu pas,
que els edificis brillin al teu tacte,
que et vulguin l'abraçda els llargs carrers
i el mar et mulli els peus a cada platja.

Perquè tan sols així recobraré
la tendresa infinita que em donaves
quan érem transeünts d'una ciutat
creada als nostres ulls com un miracle.


Israel Clarà ..., i una lluna roja

Ja m'ho he permès, dir-te adéu envolta’t d’un "t’estimo", i poc importa que em segueixis llegint, no m’evitaré res, i d’altra banda... si ets l’única que hi veurà més del que hi ha. Ja no faré veure que somric indiferent, si no ens hi som... que més dóna riure o plorar.
Al meu voltant tot són frases d’ultimàtums, i vides que comencen, ...però tinc temps d’acabar-nos?. La nostra hagués estat la història d’amor més bonica. Potser algun dia la cediré perquè l’escriguin amb més traça. Es mereix ser conte de ficció. I ja m’he girat d’esquena, què llarg serà...
No t’ho poso difícil. M’ho poso fàcil.
I algun dia... quan et faci odes amb un somriure sabré que vaig fer el correcte. I ja camino... plores tu també?. Està bé plorar-te. He de plorar-me. Vull plorar-nos.
Serà lent... no em miris.
Dir-te adéu... era aquesta la meva utopia. Sóc una heroïna. Sóc illa, i no resto ancorada a cap mar. Sóc aigua, espessa. Sóc un maleït misteri aquàtic. I tu que m’has desxifrat... ara t’abandono. Si em dones permís em buidaré de tu. Si em dones permís faré art dels nostres records. Si em dones permís t’estimaré en altres cossos.

I ja no hi sóc...

He ballat. Potser no massa, però tu si. Tu si que has ballat. Estaríem parlant d’un context perfecte vist en clau d’expectació. Han sonat jotes i fandangos, i danses catalanes. Jo he gaudit dels vestits i les cares alegres ; tu dels salts i les mirades desconegudes. Tot m’era repetit i llunyanament estrany, però he estat prou hàbil per fer-ho meu en pocs segons. M’has tret les paraules de la bona de bon inici, i després tot ha succeït sol. He marxat, i quan encara marxo m’escric al tren. Les hores que vénen a partir d’aquesta sonaran a intensitat desmesurada, i el demà, o l’avui es llevarà amb un posat de novetat fictícia. Es hora d’abandonar les rutines d’olor a resclosit. Ha arribat la dansa esperada i jo vull tornar a ballar.

Balls tradicionals a la plaça del Rei, i un seguit d'hores inesperades.

Ni passa sovint, ni deixa de passar. No hi ha cap freqüència exacte però algú s’entossudirà a dir que això és cíclic, com tot. De tan en tan passa que alguna cosa s’alinea, qui sap si realment són els astres; de tan en tan algú eludeix a déu per trobar una explicació a allò inexplicable que jo trobo ridícula i esperpèntica. De tan en tan l’atzar deixa jugar la justícia, i aquest cop s’ha presentat agafada de la mà del valor i la bellesa.
Dimecres a la nit, sense veure-ho ni freda ni objectivament, alguna cosa molt gran va passar. El cavaller va matar el drac. I no ho va fer amb pressa ni bastament. Va ser lent, dolorós, amb estocades belles i de gran intenció. Ho va fer patint i suant. Ho va fer quan un altre ja ho hauria donat tot per perdut.
Aquells que observàvem l’enfrontament amb por i neguit hauríem saltat al terreny de joc per empènyer amb força la llança al pit d’aquella bèstia, hauríem cridat encara més si aquell noble hagués pogut materialitzar el so en cops mortals. Però el nostre guerrer no tenia por, vibrava d’ira tot i estar ferit de mort de bon principi, i lluitava. Lluitava d’una manera que ens feia dubtar del dubte, i no ens ho creiem, o no ens ho volíem creure... però el temps s’esgotava, i el drac d’escates blaves mig somreia, vist d’ara, precipitadament.

Si algú hagués escrit un combat èpic no ho hauria fet millor.

Quan l’aire ja no era respirable, quan l’expectació s’hauria pogut tallar a trossets, quan tot eren ulls i precs, batecs i descompte... va ser aleshores i no abans que es va produir el miracle. La llança va travessar la pell, el pit, el cor d’aquell monstre, i mort a l’acte no va tenir temps per a cap reacció.
Es van vessar aquelles llàgrimes que feia eterns minuts que es preparaven però el regust era dolç. L’extenuació i l’eufòria, la tranquil·litat i la sorpresa, tot vestia els mateixos colors, i aquell cavaller somreia incrèdul de la seva proesa, Segurament no es creia el que acabava de fer, i en el moment... nosaltres tampoc.

Però no s’ha acabat la lluita; com qualsevol conte digne, després de matar el drac s’ha de salvar la princesa. I haurem d’anar fins a Roma per trobar-la i emportar-nos-la. Però confiem que una dama que vesteix el mediterrani no toleri el mal temps de les illes britàniques...

"la llengua és l'aire humanament organitzat"

Un article al diari. Una invitació entre línies a gaudir d’algun sentit abandonat. La búsqueda i l’espera, i la companyia perfecte. So. El so. Els sons. Excés de sons. Buidor. I el context. Tot és perfecte quan ens sorprenen. Tot és d’un color viu quan ens col·loquen davant dels nassos allò que no havíem imaginat. I la gent seguia passejant sense saber que allà dins algú els escoltava espieta però mai se’n rebel·laria el rostre. L’identitat d’una veu. La propietat d’un so. El vertigen que la paraula pot provocar. I la ment oberta a qualsevol estímul. Que provoca tranquil·litat, el silenci d’una discoteca...o les màquines talant arbres d’un paisatge idíl·lic..?

Màquina d'aire, fins fa poc, una exposició a la rambla.

//Em ressegueixo els pits amb els dits, el tacte és suau, i la pell tendeix a tébia. Acomodo la forma del meu cos als clots de la sorra, deformant-la. No tornarà mai a dibuixar les mateixes ones, i quedarà com l'he deixat fins que el vent decideixi canviar-ne el rostre. Respiro rajos de sol, i contrec les cames en un inesperat calfred. Penso en veu baixa per no destorbar el so de les onades que ja reboten amb més força. He deixat d'existir per unes hores i m'he fet illa; un toll d'aigua inexperta i remolinada, una petita taca de blau-verd en un extrem de la cala. I arribarà el moment de canviar,

...i esdevenir aire pur i fresc. Fins aleshores seré el capbussar d'un misteri aquàtic, qualsevol rastre d'una natura en brut//