París.

Tinc el pols tremolós
d'un excès de batzegades.

Ara m'adono dels sediments que duc dins.
Capes i capes de porqueria.

París m'ha servit com cap viatge.
París m'ha tret venes i desfet cordes.
París ha anulat els efectes de les sobredosis.

Sóc jo i pell.
Pells. Pells que em noto.
Pell morta que espolso.

París ha esborrat els esbossos.
M'ha canviat la tela i el teló.
Camino descalça. París m'ha tret els mitjons.
El terra és fred.

París no és aquell París.
És aquest.
Sec i fred.
Deixant empremta.

CADENES

En Genís es dedicava a fer cadenes. Les construïa, les pintava, les venia. La gent les comprava. En els últims temps més que mai. Havia aconseguit posar-les de moda amb algun petit truc de màrqueting i molta imaginació. Els diumenges, que era el seu dia de festa es dedicava a no fer res, llevat de dormir molt i passejar una mica. Era en aquest moment que s'adonava fins a quin punt a la gent li agradava aquell objecte pesat, i en el fons, poc estètic. Tothom en duia. Alguns més d'una. Posades de diferents maneres, cargolades a qualsevol part del cos, conjuntades amb el color de les robes, i inclús dissimulades. No ho entenia massa, però ja li estava bé, ell en vivia d'això. Observava també com les tendències canviaven, com es deixaven de portar robes ajustades i es canviaven per amples teles, o com els colors tendien a un to o a un altre de manera general. Però les cadenes seguien tenint èxit. Un dia una noia li va demanar una encàrrec diferent. Volia una cadena prou llarga per fer-la anar del seu cos al de un altre, i que alhora els permetés suficient mobilitat. No volia incomoditats, però si tenir ben a prop aquella altre persona que, segons ella, també volia estar-hi molt molt a prop. La pregunta era evident, i perquè et cal una cadena? ... i la resposta va sonar a lògica, però absurda:
– ...i si un dia ja no vol estar al meu costat, com ho impediré sinó el tinc lligat?.

Va ser aleshores que va començar a observar, al detall, el comportament de la gent. Aquells que duien més cadenes es movien més lentament, estaven pàl·lids, i duien un posat trist. N'hi havia, però, que en duien una de ben vistosa, i no semblava que els hi suposés cap impediment, al contrari, en feien burla i fins i tot algú li posava nom, com qui té una mascota. També n'hi havia que pocs segons després d'haver-la comprat l’amagaven sota les robes, dins la bossa, sota el barret...com fos, no ho deien a ningú, semblava que els perseguissin, sempre buscant el perill al voltant.
En Genís no entenia res. Ell havia començat a fer cadenes perquè no era prou bo per res més, i al final no li havia anat tan malament, però ara s'adonava que aquella ferralla provocava algun efecte, sempre diferent, al que el duia. Però tampoc va provar d’entendre-ho. Ell no se'n havia posa't mai cap, ni ho faria ara. Sempre ho havia trobat patètic, però que la resta no penses el mateix l’havia beneficiat.

set del set

Saps..els dies set realment són diferents, poden ser de sucre, de sal, o d'amarg vinagre...i realment, l'avui ha tingut una mica de cada, amanit d'una manera extranya, molt propi d'un dia set ...ara escolto músiques que em són conegudes, però antigues, i t'escric perquè necessito fer-ho, perque necessito que algu ho llegeixi. No és que esperi respostes, és només que em cal que això caigui a algun lloc i no a pous buits, o pàgines passades...

Ben bé no sé que vull arribar a dir, els meus dits van sols, i estic en un estat de grisos, blaus verds profunds, i fotos velles...sonen rumbes, i no les ballaria, avui no...però no estic trista, ni cap estat que pugui considerar-se negatiu, és només que m'asseuria a la finestra i observaria hores, i veuria passar cels i nits, i si...avui buscaria en tu una mica de refugi, per no haver de mirar a ningú més, perque crec que avui hi veig massa coses als ulls de la gent, i no sé estic preparada..

Que sàpigues que el terme dia set és teu i nou per a mi. No se m'hauria acudit mai segurament, d'anomenar set a aquests dies de observació i observació de tot. Dies de mirar molt i parlar poc, de sentir la pell dels braços com respira lentament, dies de calma, de tancar els ulls i escoltar l'últim soroll escoltable. M'agrada aquesta idea de set per els dies màgics i te la manllevo.

Sé que els dies set no son dies tristos. Però tampoc son dies alegres. Son dies de mirar completament cada centímetre cúbic que ens configura i llegir tots els porus dels altres. Veiem les veritats més veritables i les mentides també... més veritables. Tot és més gros i nosaltres més petits. Tot ens pesa més i més endins. Com molt bé dius, els set son dies verds i blaus molt foscos, però mai grisos ni negres ni bruts.

hi tornem... 7.7.09'

t'enyoro...

sé que m'esperes,

i encara t'enyoro més.

Avui t'estimo exageradament...

fins a la lluna i tornar.

Vindré, espera'm... que no tardo.

ja s'han acabat els matins al tren

S’obren els colors de les façanes en l’espai etern de dins el vidre. Reflex d’una realitat que no exclou res. No fa fred, tampoc calor. Avui el vagó es converteix en un espai més que conforma vida, sovint desaprofitat. Els seients buits, que ara són molts, seran desitjats en pocs minuts. El tren d’aquesta hora no coneix la calma i passa desapercebut del paisatge. El possible gaudi és deixat, erròniament, per les hores posteriors del dia, qui sap si en algun cas per un possible demà.
Abundaran les bosses de tot tipus, d’ampli ventall de preu i incontable gamma de color. La son capritxosa s’apoderarà dels cossos que avui encara no han tastat la vida. La mandra farà abolir la culpa i de tan en tan algú parlarà amb un to més alt del permès. També de tan en tan algú s’ofendrà,... no tot és possible en aquest viatge. Miraran endavant, ocupats en l’intens i avorrit dia que els espera, però la petita intimitat d’algun desig recorrent fa guardar la rutina sota secret de sumari.
El vagó s’omplirà de pors també, i d’un anar fent passat de moda. Els gests seran encarcarats i les mirades perdudes. Ningú es mira, o almenys no directament. O si més no, no per massa estona. El mínim contacte serà entès com un error en el càlcul de moviment i perdonat a l’instant... a tots ens pot passar!.
Fins a baixar. Després el tren seguirà, i nosaltres, en algun cas, també.