cal que digui alguna cosa?

...potser un gràcies.

Sou la puresa d'aquest agost.
La realitat dels meus dies.
Sou qui admiro...

També a les fosques

Ja no se'm fa estrany estimar la pell nua d'aquella que se m'assembla.
Ni el desig em col·loca a l'abisme,
ni tan sols em perd el dubte,
i segueixo sent dona.

També a les fosques.
Si em palpo, sóc dona.
I sóc jo mateixa la primera a qui he fet l'amor.

També a qui he rebutjat davant de miralls que se'm oposaven.

Sóc jo la dona a la que estic lligada per vida,
i ho crido: Si vull!... tot i no haver-me triat.

Però després de mi,
són els d'elles... els cossos.
Els cossos que esbosso maldestrament.
I aquesta nit buscaré l'encaix més imperfecte en fums i bars,
la dormiré arraulida en corves maternes
i pells d'amant.

...dius que has passat pàgina.

Eres tan pura, i t’has anat corrompent.
Eres transparent en aquells primers dies.
Els mesos, però, t’han enfosquit els ulls. Em fas por.
Ja no queda res d’aquell somriure delicat, quasi de fireta.
I em fa mal veure en què t’has convertit.
Cada passa conscient ha trepitjat essències.

Un dia em vaig buidar dins d’una artista...
en dies com avui apago un autòmat.
Però també crees, i això em despista.

Eres tan pura.

I a mi em sobrava tant.
Jo m’he anat polint, per arribar-te.
Però ja no queda res d’aquell somriure delicat, quasi de fireta.
Eres llum, i ens cremàvem.
Avui sóc tan conscient de l’inici.
Però no va ser aquell dia, ni la següent nit...
...feia tant.
Eres tan pura.
Tan bonica.
I a mi em falta tan.
No creia arribar-te a cap límit.
I no ha fet falta.
T’has tallat les ales.
I ja és tard, pel tot i pel res.
Sobretot per aquest intens res que hem tingut sempre.
Potser sempre ha estat tard.

Se t’han enfosquit els ulls, t’ho ha dit algú?
T'ho escriuré en alguna postal dels pròxims anys.



p.d: I diuen que has passat pàgina, i me'n alegro... has trencat amb tot i ets una valenta penso, t'has buidat en sinceritats i tornes a ser aquell èsser pur que estima, és això?...ha de ser això, res més et faria sentir que ja no et falles, i si és així... t'admiro.

notícies de l'Àfrica

Segurament l’Àfrica ets tu,
una mica salvatge
i un xic paradisíaca.
I tota l’aparença d’una lleona.
El misteri solcant-te la pell,
i la intenció de tornar a somriure.

Avui l’Àfrica ets tu...

...i des d’aquí també camino amb tu.

bon cap de setmana...

dies d'agost...

pintem, pintavem
...tu segueixes, tot i fer-se fosc.

He fet el meu primer vitrall,
te'l mires de reüll
i de reüll endevino què penses.

Em recordo de la tassa nova de l'esmorzar,
i no sé per què...
per què, de cop, ens ve això o allò a la memòria?

Però anem al que anavem,
t'agrada?

...dies d'agost, pintures i vidres, postals i petons.



sonava.. (boníssim!!)

- Si, ets el mateix. Em pregunto com serà la resta de la teva vida. No t'espatllis amb renúncies. Ara ets un model perfecte. No et facis incomplet. Es impecable. No cal que diguis que no amb el cap: ja saps que sí. A més, Dorian, no t'enganyis: la vida no la regeix pas la voluntat o la intenció. La vida és una qüestió de nervis, de fibres, de cèl·lules que creixen a poc a poc, on s'amaga el pensament i la passió é els seus somnis. És possible que et figuris que no corres perill, que et creguis fort. Però la tonalitat fortuïta del color d'una sala o d'un cel matinal, un perfum concret que havies estimat i que et porta records subtils, el vers d'un poema oblidat que tornes a trobar, la cadència d'una peça musical que havies deixat de tocar... t'asseguro, Dorian, que és de detalls així que depèn la nostra vida.

El retrat de Dorian Gray

he descobert la millor carretera del món... i li he posat banda sonora:

http://www.youtube.com/watch?v=u57d4_b_YgI

Tornant em perseguia el sol, ponent-se. Tornant de Sitges, i deixant enrere promeses. Cap peatge, i totes les curves del món. I jo. I el mar. I tu, en algun cassette. Ha estat un Sitges de platja i piscina, de dinar col·lectiu en balcons damunt l'aigua, de pallisses a la butifarra... d'algun apunt i llibreta, de sol i nines, i ninetes soles. Un Sitges de forats buits i mars plens. Un Sitges on ella la mirava a ella. On ella parlava d'ell. On ell passejava pel cap d'ella. I ella es perdia... El mateix Sitges de sempre. El mateix carrer, i el mateix campanar. Els mateixos espigons. La mateixa olor. Ja tot m'és familiar en diferents dimensions. On hi he deixat totes les robes absurdes. He premut l'accelerador, i he tornat a casa.

Hi havia una vegada...

(foto de l'exposició: Contes de la Mediterrània a l'Espai 1 del Museu de la Mediterrània a Torroella de Montgrí... val la pena!)

...et prometo un conte.

Amb el ventall em defenso de tu.
Abaixo els ulls, com la dama d’abans.
Però sense saber-ho i sense mans
et faig senyals amb el gest oportú.

Tanco el ventall, i em crema la mirada.
Duc un petó menut al cap dels dits
que et cerca enjogassat. A la postada
dels bibelots he amagat els neguits,

i de sobte s’estimben, de tant vent
que fan, pintats, ocells i violetes.
El vespre, avergonyit, fuig de puntetes.
La nit truca a la porta tendrament

i em cega amb pluja de bona saó
mentre els follets surten a processó

M.M.M

...per què he tardat tant?

Ja tinc pis...

... i els arbres del jardí de l'Ateneu seguien al vent, com si res.

Ja tinc pis...

... i després has entès tot el que comportava.

Ja tinc pis...

... i has deixat de mirar el vent, o potser els arbres.

Com dos oracles hem vist passar la tempesta que havíem previst.
Com dues valentes hem aguantat enmig del jardí fins que el vent ens ha dit prou...
i hem entrat a seguir explicant trossos de vida, ara una mica més meves.

Ets un àngel caigut d'aquest cel blau marí?

...més troballes.

Visualitzar miralls fets d’esquerdes;
tot encara és massa vell, massa antic,
massa podrit, i massa còmode.
La paralitza la pols il·luminada i quieta.
L’avui té vint anys de més.
No s’atreveix; aquell piano ja no anul·la els crits
de tots els intents fets fum.
Ho saben els seus ulls que un dia va donar
carta blanca a la vida, i es va perdre.
I ja només s’existeix en l’absència de llàgrimes.
Fins i tot la por ha deixat marxar.
Ella havia de ser tant,
ella que ho havia de ser tot, un pou on tot hi cabia.
Ella s’ha buidat. És buida. Ha estat sempre buida.
No era veritat. No creia en la vida.
Es va convèncer, durant algunes passes enrere,
d’haver nascut per estimar. L’excusa perfecte.
I s’ha estat el seu propi pou. Allà on caure.
La seva tomba en totes les últimes exhalacions,
i tots els primers començaments.
Respirar no implica viure.
I expirar,...

...troballes

El món es mou.
Però no ho fa a ritme,
ho fa per pauses.
El món es mou
i els peixos ho noten.
L’aigua es balanceja,
s’allarga l’oxigen.
Es mareja el mar,
perquè el món es mou.

S’han multiplicat les hores
en una operació imperfecte.
Si m’ho miro, s’esborra l’espera.

L’olor amarg dels grams no premsats.
Gotes de dutxa, cabells i pell.
Obren les finestres, volen llençols blancs.
Nua tu, nua jo, i el dia a la porta.

Aquí no és el lloc de l’art.
La teoria destrueix la creació.
Una bifurcació tendenciosa.
Forats en totes les quadricules.
I infinits intents de quadricular.

Atrec el roig
i m’hi barrejo en negre.
M’envelluto de magenta.
Moriré violeta.

La passió d'una dona cap a una altra dona.

L'efecte mirall, miracle, miratge:

si tu em posseeixs, sóc jo qui em posseeixo.

Si et posseeixo, tu et posseeixes.

Allò que et dono, plaer, dolor, em retorna com un boomerang.

T'abandono. M'abandono. M'abandones, t'abandones.

Em tries, et tries.

Et traeixo, em traeixo.

I viceversa.

Si deixo de pensa en tu, de gravitar entorn teu, t'inflingeixo la no existència, la mort.

Deixo de sentir-me, d'existir.

Com escapar?

Com trencar el mirall sense morir?

M.M.M

Festa Major de Massanes 2009

Totom té la seva, suposo. Jo tinc la meva.

Les festes majors del poble no deixen indiferent a ningú. Mai passen de llarg. Mai dorms prou, i sempre beus massa. Mai és massa tard, i quan comença a despuntar el sol sempre ens queda una xocolata. A nosaltres la de Massanes ens ha portat un seguit de sensacions que arriben a dos extrems totalment oposats. Però miran el que importa, han passat tres dies que ballaven la música de la sorpresa i d'allò antic que uneix.

Havaneres, samarretes vermelles, ulls coneguts i alhora nous, barrets, samarretes verdes, gent de fora i els de sempre, barres plenes, balls en barra, salts al buit, samarretes taronjes, cantar, i tornar a cantar, xocolates i cerveses, fantasmades vàries, més d'un miler de sopars,... i em repeteixo; i allò antic que ens uneix.





He dormit poc i el meu pare m'apreta perquè practiqui punteria amb l'escopeta..., així que deixo les cròniques del que va ser per qui vulgui compartir cafès o cerveses. Només l'apunt d'un somriure vetlla perquè la festa no desapareixi.