No renunciaré a viure en un conte.
No renunciaré a viure en un conte.
No renunciaré a viure en un conte.
No renunciaré a viure en un conte.
No renunciaré a viure en un conte.
divendres, 27 de novembre del 2009
tantes tardors de cop
Flor.
Podriem fer grans coses. Grans fàbriques d'art, sense renunciar a res.
I tot en colors alegres i mats. I marrons de tardor.
I sempre de tarda. Tu i jo som de tardes.
Potser és més, o menys, o més o menys és això.
S'altera l'espai-temps. Augmentant.
...i jo ja he comès tots els errors permesos.
Podriem fer grans coses. Grans fàbriques d'art, sense renunciar a res.
M'inspires.
I tot en colors alegres i mats. I marrons de tardor.
I sempre de tarda. Tu i jo som de tardes.
Potser és més, o menys, o més o menys és això.
S'altera l'espai-temps. Augmentant.
Ets tan flor.
Tan primavera i tardor. Maduixa i cirera.
...i jo ja he comès tots els errors permesos.
dimecres, 25 de novembre del 2009
pd...
Petites tardes de encara no desembre. Excessivament petites, de fireta, que guardo en butxaques.Em semblen semblar plenes de llum, i amb moltes moltes moltes fulles.
Cric Crac.
Després, tot un seguit de teatres, cinemes i museus.
I tot tot tot sense...
S'ha apagat el llum
PD. Anem a dormir...
dissabte, 21 de novembre del 2009
Tarda de sofregits, de A i E, i altres històries..
Un sofregit.
Un foc.
Algú que controla que el sofregit no es cremi.
El mateix que controla la intensitat del foc.
Una cuina petita.
Si s'atura el foc, el sofregit mai està del tot fet.
Si s'apuja el foc, el sofregit es crema.
Si es passa de tot, el sofregit vessa... apaga el foc.
...i la paella, qui és la paella? xD
Teories extranietzchenianes... i la busqueda d'una altre cuina.
Un foc.
Algú que controla que el sofregit no es cremi.
El mateix que controla la intensitat del foc.
Una cuina petita.
Si s'atura el foc, el sofregit mai està del tot fet.
Si s'apuja el foc, el sofregit es crema.
Si es passa de tot, el sofregit vessa... apaga el foc.
...i la paella, qui és la paella? xD
Teories extranietzchenianes... i la busqueda d'una altre cuina.
divendres, 20 de novembre del 2009
repunts i esqueixos
Avui no sóc pas vencedor de cap desig
i, en canvi, em vencen els records de mil desitjos.
Sóc el poeta que smonia cels narcòtics
entre el batec fugaç d'un fum de cigarretes.
Fum de cigarretes en què se m'apareix
la suavitat profunda d'unes mans amb vida,
l'arrel que es corprèn ben al fons de la mar
cercant aigua nova per a una nova platja.
Sóc el desdesig, el desconhort, la tristesa
d'uns dits que perfilen antics rostres als vidres:
les fesomies més sabudes, que retornen
amb les nits, plenes de lluna sense memòria.
Avui sóc la despulla que deixa un cadàver,
la rosa marcida al fons del roser novell,
restes d'un anhel que es va perdre en el viatge.
Avui sóc negra, dona, pobra i lesbiana.
No et van servir de res els braços que estimaves,
la cambra perfumada de fragàncies de dona,
l'impuls, una passió cega, el batec dels pits
i el ritme compassat de les mans en el sexe.
De res no et va servir. La mort va comparèixer
per a fer, encara més perfecte, un deix d'amor
que et va protar a envellir certament massa d'hora.
Has hagut d'estimar moltes nits, moltes ombres.
De res no et va servir. O et va servir de molt,
i cavalcares somnis convertits en cavalls
al galop desbocat a frec del precipici,
abisme en qu+e cauries irremeiablement.
El temps és compassiu, però la vida mata,
i la mort fa renèixer, altre cop, a un mai més
que creix igual que escuma que l'oceà s'emporta
i que empassa i escup en record de records.
No et va servir de res. Néixer i morir tants cops
entre els braços d'un cos que en tu s'emmirallava,
que en tu trobava el seu, que en seu retrobava
el desig infantil, la innocència malvada,
la que ara et fa abaltir damunt d'un llit fet d'ambre,
de perfums de colors, d'aiguamel i meòria;
sexe que respableix el lent batec dels llavis
i l'encís de la carn damunt d'un mar de roses.
i, en canvi, em vencen els records de mil desitjos.
Sóc el poeta que smonia cels narcòtics
entre el batec fugaç d'un fum de cigarretes.
Fum de cigarretes en què se m'apareix
la suavitat profunda d'unes mans amb vida,
l'arrel que es corprèn ben al fons de la mar
cercant aigua nova per a una nova platja.
Sóc el desdesig, el desconhort, la tristesa
d'uns dits que perfilen antics rostres als vidres:
les fesomies més sabudes, que retornen
amb les nits, plenes de lluna sense memòria.
Avui sóc la despulla que deixa un cadàver,
la rosa marcida al fons del roser novell,
restes d'un anhel que es va perdre en el viatge.
Avui sóc negra, dona, pobra i lesbiana.
No et van servir de res els braços que estimaves,
la cambra perfumada de fragàncies de dona,
l'impuls, una passió cega, el batec dels pits
i el ritme compassat de les mans en el sexe.
De res no et va servir. La mort va comparèixer
per a fer, encara més perfecte, un deix d'amor
que et va protar a envellir certament massa d'hora.
Has hagut d'estimar moltes nits, moltes ombres.
De res no et va servir. O et va servir de molt,
i cavalcares somnis convertits en cavalls
al galop desbocat a frec del precipici,
abisme en qu+e cauries irremeiablement.
El temps és compassiu, però la vida mata,
i la mort fa renèixer, altre cop, a un mai més
que creix igual que escuma que l'oceà s'emporta
i que empassa i escup en record de records.
No et va servir de res. Néixer i morir tants cops
entre els braços d'un cos que en tu s'emmirallava,
que en tu trobava el seu, que en seu retrobava
el desig infantil, la innocència malvada,
la que ara et fa abaltir damunt d'un llit fet d'ambre,
de perfums de colors, d'aiguamel i meòria;
sexe que respableix el lent batec dels llavis
i l'encís de la carn damunt d'un mar de roses.
I.C
dimarts, 17 de novembre del 2009
Taller (de Chagall)
La Ruche
Escaleras, puertas, escaleras
Y su puerta se abre como un periódico
Cubierta de tarjetas de visita
Luego se cierra
Desorden, estamos en pleno desorden
Fotografías de Léger, fotografías de Tobeen
Que no se ven
Y al dorso
Al dorso
Obras frenéticas
Bocetos, dibujos, obras frenéticas
Y cuadros…
Botellas vacías
«Garantizamos la pureza absoluta de nuestra salsa de tomate»
Dice una etiqueta
La ventana es un almanaque
Cuando las grúas gigantescas de los relámpagos
Vacían las chalanas del cielo con gran estrépito
Y derraman canastas de truenos
Caen
Entremezclados
Cosacos Cristo
Un sol en descomposición
Techos
Sonámbulos Cabras
Un licántropo
Pétrus Borel
La locura de invierno
Un genio hendido como un melocotón
Lautréamont
Chagall
Pobre chiquillo junto a mi mujer
Delectación morosa
Los zapatos tienen los tacones gastados
Una vieja marmita llena de chocolate
Una lámpara que se dobla en dos
Y mi ebriedad cuando lo visito
Botellas vacías
Botellas
Zina
(Ya hemos hablado de ella)
Chagall
Chagall
En las escalas de la luz
Escaleras, puertas, escaleras
Y su puerta se abre como un periódico
Cubierta de tarjetas de visita
Luego se cierra
Desorden, estamos en pleno desorden
Fotografías de Léger, fotografías de Tobeen
Que no se ven
Y al dorso
Al dorso
Obras frenéticas
Bocetos, dibujos, obras frenéticas
Y cuadros…
Botellas vacías
«Garantizamos la pureza absoluta de nuestra salsa de tomate»
Dice una etiqueta
La ventana es un almanaque
Cuando las grúas gigantescas de los relámpagos
Vacían las chalanas del cielo con gran estrépito
Y derraman canastas de truenos
Caen
Entremezclados
Cosacos Cristo
Un sol en descomposición
Techos
Sonámbulos Cabras
Un licántropo
Pétrus Borel
La locura de invierno
Un genio hendido como un melocotón
Lautréamont
Chagall
Pobre chiquillo junto a mi mujer
Delectación morosa
Los zapatos tienen los tacones gastados
Una vieja marmita llena de chocolate
Una lámpara que se dobla en dos
Y mi ebriedad cuando lo visito
Botellas vacías
Botellas
Zina
(Ya hemos hablado de ella)
Chagall
Chagall
En las escalas de la luz
Blaise Cendrars
...i segueixo intentant escriure com pinta.
...i segueixo intentant escriure com pinta.
divendres, 13 de novembre del 2009
dimarts, 10 de novembre del 2009
divendres, 6 de novembre del 2009
diumenge, 1 de novembre del 2009
1-11-...
Res és el que sembla. Avui ha sigut dia de castanyada. Dia de realitats més reals, totes vora el foc. Estic torrada. Cremada. Però no esgotada, ni molt menys negativament emocionada. No n'hi ha per tant home!!!
Només això, que quan crec, no sempre és. I ho és, quan deixo de creure. Un dia vaig decidir no creure en la màgia. I aquí estic... intentant treure conills d'algún barret, massa petit. Incrèdula de mi. M'equivoco. Tan sovint...
I res més. Punts.
No és tan difícil, penso.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)