corro
corro
corro
corro
corro
corro
...

Rococó

Ondulades formes enfilen cames amunt,
natura que era morta
i reneix.
La prosa que no m'existeix
i els versos típics d'aquella altre nit.
Cursilades vàries,
i una màscara veneciana.

Nata, salmó i vinyes.

Fantàstica fantasia que embafa,
i un núvol de perfum sota les faldilles.
Banalitats vàries,
i un corsé ajustat.

nit de tigres, matí d'elefants

Jo em sé posar al límit, jo sola, sense necessitar ajuda externa. Tinc una intenció vacil•lant que busca equilibrar-se dins les teves ninetes. Ara ja sóc el que no volia ser. Sóc el col•lapse del líquid que tapono, i l’idil•li enclaustrat en un marc barruer. No sé saltar-me els inferns, i allà baix ja em busquen feina fixa. Sóc una dona que aprèn a estimar-ne una altre, i no me’n surto, però ho torno a intentar... i xoco contra ella, i amb ella, i n’aprenc, m’hi giro d’esquena, i la busco quan desespera, ...ella que té els ulls d’una sota groc marronós que em perd en espirals i el somriure canviant. I jo tendeixo cada cop més a la imperfecció, i a l’error, i cada passa em costa les forces que no tinc. El món sencer i la seva lògica ja han desistit, també l’atzar i la sorpresa. Tot són repeticions de cicles que ens aspiren, i ens col•loquen l’una davant de l’altre. I així, a pocs centímetres, només tu saps com et miro, només jo sé què em vols dir, i la resta es rendeix a l’evidència, de que si tot em vol donar pel sac... tu vindràs amb mi. I de cop la calma i el temps per afrontar-me a mi i a això que tinc tanta por a dir-me.

sueños de sirena

Plou.

Fa hores.

Un voltant moll.

Tot sembla humit.

Aigua estancada de la que es fuig.

Llampega. Ressonen els trons en les buidors.

Algú treu el tap del centre, i els nenúfars s'ofeguen en el torrent.

Miolen gats en nits de lluna roja
mentre la pluja apila coixins blancs.
¿Hi deixaràs el cos quan l'amant truqui?
Recorda, Anna, aquests ulls que encara estimen
aquella pell tranquil·la i l'arribada
per carrers tardorals entre els teus dies.

Us estimeu amb més tendresa viva
que la tristor buida en la qual t'abraço.
Enfilo, derrotat, el vell camí de casa
i penso que aquest món que t'emmiralla
esborra un altre cos que ens contenia.



Vols una tassa de te de canyella?

... i ens passem la nit llegint-nos el que ens hauriem de dir.

Ja tenia l'escrit penjat. I he pensat... què és aixo? Navegues entre la tristesa i la paranoia dels poetes de diumenge a la tarda. Tardes en que plou, clar.

No tinc dret a ser pessimista. No puc queixar-me. No té sentit revolcar-se.

Aleshores és quan m'entra el pànic de saber que només opto per l'acció. El moviment crea conseqüències. És així i no hi ha més.

Però moc fitxa.

I faig soroll semblants als dels petons perquè em calen.

Avui escriure fins tard. Com en aquelles nits en les que em creia que jo havia nascut per estimar. Després li demanaré a la lluna que avui faci veure que no existeix la cara oculta. I m'ho tornaré a creure. Estic perduda en totes les nits possibles, però ja sé alguna cosa...