Rashomon

Una fotografia. Tots els angles. Una per una, cada mirada. Tantes, tantíssimes realitats. Una cultura, cultures subdividides, subposicionades, subjugades, sub... El que vulgueu. Fem una mica d’antropologia. Cada realitat és vàlida. Cada opinió pot ser verdadera. Relativisme cultural. Tot s’hi val. Aprenem a veure que tot és vàlid. No hi ha cabuda pels judicis morals. Qui té dret a judici moral? Qui té la veritat a la mà? Amb quina versió dels fets ens quedem? La meva no és millor que la teva. La teva tampoc és més vàlida. Tornem a començar, tornem a intentar-ho... i tornem a arribar al final (sento que aprenc coses). Què importa quina era la versió fidedigne, si jo no ho he vist, per res, així? Què importa amb quina versió et quedis si ell no ho veurà igual? Per què menteixes i després fas judicis morals? Per què he pensat que tenia raó? Però a alguna cosa ens hem d’agafar. El jutje haurà de tancar a algú. El marit haurà de trobar un motiu. Ella haurà d’inventar-se una altre excusa per no estimar-la. Tots podrem opinar que no era així. Necessito posar-me els seus prismàtics per entendre’m.