Sentir que el cos reacciona. Que la vida torna a córrer per
les venes. No cal obrir els ulls, ni fer cap moviment. L’univers t’insufla un
nou dia al cos. Ho saps. Saps que pots moure’t i aixecar-te, o tornar-te a
dormir, tan és. Tens el matí ficat dins, el dia, la llum. L’escalfor de totes
les certeses et provoca un calfred. Ets viu. Potser és massa d’hora i encara no
tens totes les forces que et calen. L’únic important és sentir-te despert uns
segons, ja no hi ha retorn.
Et saps viu, despert, sense més. Saber que l’instant de la
nit ha passat, uns segons, i la vida ha tornat. Acceptar que no importa on fossis
totes aquestes hores passades, totes aquestes vides intuïdes. Sents bategar la
pell, l’escalfor d’un matí prou lent. Has tornat, sense haver dit que si
enlloc, ni a ningú. Una evidència interna, cap pausa. Fins i tot aquest
alentiment és un tren precipitat. Només un altre matí sense preguntar-te si
vols tornar a deixar entrar la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada