Aquella exposició contraposava dos estils que volien asseure's junts, agafats de la mà. No pretenien fer-se entendre. I quina meravella... la senzillesa de ser-hi, i de voler-hi ser. Les grans teles no treien l'aire al bronze. Les figures no eren feixugues, i l'aigua excessivament clara.
Com aquella fotografia que pintaré.
I en inici era atracció, va passar per l'amor... ara és art.
I per un moment vaig pensar que s'estimarien sempre,... ara ja no hi ha moment que no ho pensi.
Tot és fictici. Eren reals les mans damunt el ferro. Tot és present. Res més.
Tinc ganes d'un excés artístic.
Galeria d'art L'Arcada, Blanes...
1 comentari:
Quina tendresa deixes anar... se sent. Gràcies!
Publica un comentari a l'entrada