Ni passa sovint, ni deixa de passar. No hi ha cap freqüència exacte però algú s’entossudirà a dir que això és cíclic, com tot. De tan en tan passa que alguna cosa s’alinea, qui sap si realment són els astres; de tan en tan algú eludeix a déu per trobar una explicació a allò inexplicable que jo trobo ridícula i esperpèntica. De tan en tan l’atzar deixa jugar la justícia, i aquest cop s’ha presentat agafada de la mà del valor i la bellesa.
Dimecres a la nit, sense veure-ho ni freda ni objectivament, alguna cosa molt gran va passar. El cavaller va matar el drac. I no ho va fer amb pressa ni bastament. Va ser lent, dolorós, amb estocades belles i de gran intenció. Ho va fer patint i suant. Ho va fer quan un altre ja ho hauria donat tot per perdut.
Aquells que observàvem l’enfrontament amb por i neguit hauríem saltat al terreny de joc per empènyer amb força la llança al pit d’aquella bèstia, hauríem cridat encara més si aquell noble hagués pogut materialitzar el so en cops mortals. Però el nostre guerrer no tenia por, vibrava d’ira tot i estar ferit de mort de bon principi, i lluitava. Lluitava d’una manera que ens feia dubtar del dubte, i no ens ho creiem, o no ens ho volíem creure... però el temps s’esgotava, i el drac d’escates blaves mig somreia, vist d’ara, precipitadament.

Si algú hagués escrit un combat èpic no ho hauria fet millor.

Quan l’aire ja no era respirable, quan l’expectació s’hauria pogut tallar a trossets, quan tot eren ulls i precs, batecs i descompte... va ser aleshores i no abans que es va produir el miracle. La llança va travessar la pell, el pit, el cor d’aquell monstre, i mort a l’acte no va tenir temps per a cap reacció.
Es van vessar aquelles llàgrimes que feia eterns minuts que es preparaven però el regust era dolç. L’extenuació i l’eufòria, la tranquil·litat i la sorpresa, tot vestia els mateixos colors, i aquell cavaller somreia incrèdul de la seva proesa, Segurament no es creia el que acabava de fer, i en el moment... nosaltres tampoc.

Però no s’ha acabat la lluita; com qualsevol conte digne, després de matar el drac s’ha de salvar la princesa. I haurem d’anar fins a Roma per trobar-la i emportar-nos-la. Però confiem que una dama que vesteix el mediterrani no toleri el mal temps de les illes britàniques...