nit de tigres, matí d'elefants

Jo em sé posar al límit, jo sola, sense necessitar ajuda externa. Tinc una intenció vacil•lant que busca equilibrar-se dins les teves ninetes. Ara ja sóc el que no volia ser. Sóc el col•lapse del líquid que tapono, i l’idil•li enclaustrat en un marc barruer. No sé saltar-me els inferns, i allà baix ja em busquen feina fixa. Sóc una dona que aprèn a estimar-ne una altre, i no me’n surto, però ho torno a intentar... i xoco contra ella, i amb ella, i n’aprenc, m’hi giro d’esquena, i la busco quan desespera, ...ella que té els ulls d’una sota groc marronós que em perd en espirals i el somriure canviant. I jo tendeixo cada cop més a la imperfecció, i a l’error, i cada passa em costa les forces que no tinc. El món sencer i la seva lògica ja han desistit, també l’atzar i la sorpresa. Tot són repeticions de cicles que ens aspiren, i ens col•loquen l’una davant de l’altre. I així, a pocs centímetres, només tu saps com et miro, només jo sé què em vols dir, i la resta es rendeix a l’evidència, de que si tot em vol donar pel sac... tu vindràs amb mi. I de cop la calma i el temps per afrontar-me a mi i a això que tinc tanta por a dir-me.