CADENES

En Genís es dedicava a fer cadenes. Les construïa, les pintava, les venia. La gent les comprava. En els últims temps més que mai. Havia aconseguit posar-les de moda amb algun petit truc de màrqueting i molta imaginació. Els diumenges, que era el seu dia de festa es dedicava a no fer res, llevat de dormir molt i passejar una mica. Era en aquest moment que s'adonava fins a quin punt a la gent li agradava aquell objecte pesat, i en el fons, poc estètic. Tothom en duia. Alguns més d'una. Posades de diferents maneres, cargolades a qualsevol part del cos, conjuntades amb el color de les robes, i inclús dissimulades. No ho entenia massa, però ja li estava bé, ell en vivia d'això. Observava també com les tendències canviaven, com es deixaven de portar robes ajustades i es canviaven per amples teles, o com els colors tendien a un to o a un altre de manera general. Però les cadenes seguien tenint èxit. Un dia una noia li va demanar una encàrrec diferent. Volia una cadena prou llarga per fer-la anar del seu cos al de un altre, i que alhora els permetés suficient mobilitat. No volia incomoditats, però si tenir ben a prop aquella altre persona que, segons ella, també volia estar-hi molt molt a prop. La pregunta era evident, i perquè et cal una cadena? ... i la resposta va sonar a lògica, però absurda:
– ...i si un dia ja no vol estar al meu costat, com ho impediré sinó el tinc lligat?.

Va ser aleshores que va començar a observar, al detall, el comportament de la gent. Aquells que duien més cadenes es movien més lentament, estaven pàl·lids, i duien un posat trist. N'hi havia, però, que en duien una de ben vistosa, i no semblava que els hi suposés cap impediment, al contrari, en feien burla i fins i tot algú li posava nom, com qui té una mascota. També n'hi havia que pocs segons després d'haver-la comprat l’amagaven sota les robes, dins la bossa, sota el barret...com fos, no ho deien a ningú, semblava que els perseguissin, sempre buscant el perill al voltant.
En Genís no entenia res. Ell havia començat a fer cadenes perquè no era prou bo per res més, i al final no li havia anat tan malament, però ara s'adonava que aquella ferralla provocava algun efecte, sempre diferent, al que el duia. Però tampoc va provar d’entendre-ho. Ell no se'n havia posa't mai cap, ni ho faria ara. Sempre ho havia trobat patètic, però que la resta no penses el mateix l’havia beneficiat.