ja s'han acabat els matins al tren

S’obren els colors de les façanes en l’espai etern de dins el vidre. Reflex d’una realitat que no exclou res. No fa fred, tampoc calor. Avui el vagó es converteix en un espai més que conforma vida, sovint desaprofitat. Els seients buits, que ara són molts, seran desitjats en pocs minuts. El tren d’aquesta hora no coneix la calma i passa desapercebut del paisatge. El possible gaudi és deixat, erròniament, per les hores posteriors del dia, qui sap si en algun cas per un possible demà.
Abundaran les bosses de tot tipus, d’ampli ventall de preu i incontable gamma de color. La son capritxosa s’apoderarà dels cossos que avui encara no han tastat la vida. La mandra farà abolir la culpa i de tan en tan algú parlarà amb un to més alt del permès. També de tan en tan algú s’ofendrà,... no tot és possible en aquest viatge. Miraran endavant, ocupats en l’intens i avorrit dia que els espera, però la petita intimitat d’algun desig recorrent fa guardar la rutina sota secret de sumari.
El vagó s’omplirà de pors també, i d’un anar fent passat de moda. Els gests seran encarcarats i les mirades perdudes. Ningú es mira, o almenys no directament. O si més no, no per massa estona. El mínim contacte serà entès com un error en el càlcul de moviment i perdonat a l’instant... a tots ens pot passar!.
Fins a baixar. Després el tren seguirà, i nosaltres, en algun cas, també.