Totom té la seva, suposo. Jo tinc la meva.
Les festes majors del poble no deixen indiferent a ningú. Mai passen de llarg. Mai dorms prou, i sempre beus massa. Mai és massa tard, i quan comença a despuntar el sol sempre ens queda una xocolata. A nosaltres la de Massanes ens ha portat un seguit de sensacions que arriben a dos extrems totalment oposats. Però miran el que importa, han passat tres dies que ballaven la música de la sorpresa i d'allò antic que uneix.
Havaneres, samarretes vermelles, ulls coneguts i alhora nous, barrets, samarretes verdes, gent de fora i els de sempre, barres plenes, balls en barra, salts al buit, samarretes taronjes, cantar, i tornar a cantar, xocolates i cerveses, fantasmades vàries, més d'un miler de sopars,... i em repeteixo; i allò antic que ens uneix. 
He dormit poc i el meu pare m'apreta perquè practiqui punteria amb l'escopeta..., així que deixo les cròniques del que va ser per qui vulgui compartir cafès o cerveses. Només l'apunt d'un somriure vetlla perquè la festa no desapareixi.
He dormit poc i el meu pare m'apreta perquè practiqui punteria amb l'escopeta..., així que deixo les cròniques del que va ser per qui vulgui compartir cafès o cerveses. Només l'apunt d'un somriure vetlla perquè la festa no desapareixi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada