dimarts, 1 de desembre del 2009

Verds narcòtics.
Cendres de conills volàtils.
Gàbies dins gàbies.
Claustrofòbia compartida, exagerada, imprevisble.

Aquella que sempre fa de dolenta.
Sempre dels sempres.
Fins i tot quan ja són feliços i mengen aniços.
La dolenta hi segueix sent.
I tothom s'hi acostuma.

Danses interiors, i instints sota els primaris.
Un petó àcid explica't amb nus i desenllaç..
I un final mereixedor de ser explosionat.
Regust a additiu. En vull més.

Alícia... al Lliure.

1 comentari:

Ada Bruguera Riera ha dit...

Pel que intueixo...et va agradar.Molt surrealista tot plegat?

Quin canvi de look el deu teu blog!

Un petó feiner