Ventanas al norte,
inundadas de aquel liquido
que bebías en taza.
No hay galletas por ninguna parte.
Ni olor a naranja.
El viento se llevó las galletas.
La naranja marchó por su cuenta.
Lo entiendes?
Te estoy diciendo que ya no estás.
Que ya no.
Que nunca más.
Y me acuerdo de tu no preséncia de siempre.
No tolero que puedas aparacer, aún no.
No tolero que te olvides las galletas.
O vuelves con ellas, o no vuelvas.
4 comentaris:
bene, bene, aquí més clar que en la llibreta. he reflexionat sobre la sessió d'avui... definitivament molt més fluixa. a veure la setmana vinent què passa... ens veiem demà!
de fet, he arribat a la conclusió que com més agrada un tema a algú, pitjor s'expressa! Rossellini és dels seus preferits, això està clar, però no el sap explicar. quan s'estableix una connexió emocional amb quelcom... no hi ha paraules que valguin! ahhhh! això és l'ètica wittgensteiniana!
m'encanta visualitzar el tema de les galletas que se fueron por su cuenta. i les reflexions de la marina, que em fan veure els resultats del curs :)
i preferiré escriure't un mail que no parlar-te per aquí (que és més íntim :))
mua
eiii, este lo he entendido...y por supuesto, si no vuelve con las galletas no creo que deba mirarte a los ojos;) (ciencia, querida, ciencia)
Publica un comentari a l'entrada