"Era aquella que sovint feia el mateix trajecte, però no sempre. Duia vestits lleugers i divertits, i tenia un aire senzill. Portava el Cafè de davant del mar, si home, aquell del passeig amb enormes vidrieres plenes de colors, segur que hi has estat, fan un cafè boníssim. Era feliç, simplement. Es veu que havia viatjat per tot arreu, un anar fent amb la bossa a l'esquena, sense pressa. De fet la vida agafada amb calma sempre t'ensenya una cara més amable. Sovint la venien a veure gent d'aqui i d'allà, segurament aquells que havia conegut en les seves escapades, i li brillaven tant els ulls... Jo crec que era d'aquelles persones que saben viure, que gaudeixen d'un bon llibre, que cuinen i planten flors, i que saben estimar... és tan difícil estimar bé. La vida, si li permets, te'n ensenya, però cal paciència i voluntat, i temps. Però ja se sap...el temps ens el fem, el tenim si volem, i si no volem...sempre trobem com perdre'l. Als vespres seia damunt la sorra, escrivia, llegia... o parlava amb ella. Ella que sempre hi era en alguna banda o altre... Un dia em va dir, com qui xerra del temps, que hauriem d'aprendre a deixar marxar la gent, que les gàbies maten, però un ocell que vola sempre pot tornar. La veritat és que sovint parlava de coses que no volíem entendre, la realitat fa por, i... és tan còmode viure amb por. Jo crec que ella també en tenia de pors, però no en tenia a perdre-les."