Avui he plorat.
He plorat mirant Casablanca.
I no amb aquell final i aquell París, sinó en aquell moment fantàstic en que els francesos s'aixequen i canten el seu himne, enfront al del Reich.
Després he tornat a plorar.
Llegint el diari.
No pels morts de no sé on que cada dia són desenes (a vegades penso que tanta informació ens torna insensibles) sinó per aquella "pallassa d'hospital" i aquells nens de la planta d'oncologia, i aquells pares, i aquella espera, i...
I pressenteixo que tornaré a plorar.
Em queda una tarda sencera per trobar qualsevol oportunitat.
No em sap greu plorar avui.
No fa mal.
No esgota.
No em fa por plorar ja.
Ja he trobat la resposta que em calia per poder plorar tranquil·la.
1 comentari:
Hi ha moments en que si ens fixem bé, estem envoltats de multitud de coses que inviten al plor. També és cert que plorar potser ser una teràpia d’allò més regeneradora .
Publica un comentari a l'entrada