Em sento en aquell estat de transició del que Turner em parla. Entre si em menjo les maduixes o les deixo per quan vinguis a sopar. No sóc ni una cosa ni l'altre. No tinc dependències aburdes, ni lògiques independències. No sóc el plec d'aquella faldilla prisada. Sóc aquell cafè de més, de mig matí, de mitja tarda... Estic enmig de les fotografies del viatge, entre els llibres de teoria feminista, en alguna corba d'algun quilometre d'alguna carretera. Sóc aquella estrella que demà no trobaré, i tots els arquetips d'aquella sèrie. Sóc dins el balcó i el tabac, i la ciutat de nit, fora del dia i inserida a qualsevol matí. Em trobo en totes les músiques que no coneixia, el l'art que no feia, en la gent que no escoltava, i també en les llibretes que cremen, els dies xindriosos, i els petons tant dolços. No sóc els dies grisos, no sóc la paranoia, no sóc qui no vol ser. Però no sóc. O ho sóc tot.

Tot i res. Tot i res. Tot i res.