Hem pervertit l’amor. Avui em desespero si penso que al meu voltant s’ha banalitzat allò més sagrat. No és una qualitat reservada a uns pocs saber estimar, mirar amb els ulls de l’ànima, ben al contrari; estimar és intrínsec en la naturalesa humana. I ho segueixo creient, [Tot hi haver menjat mentides i haver servit rancor] però estimar també és comprometre’s, i això ja no sé on queda. Ara em sembla tan lluny creure’m res. Tot em sona a interès i em fa llàstima la meva ànima que només espera que se’n burlin una vegada més. [Tenies raó, no era amor] Estic trista. He perdut el passaport que em donava accés a les coses importants, perquè avui, ara, en aquest instant... no crec en res. L’amor m’omplia, creia fins i tot haver nascut per estimar per tenir la possibilitat de fer sorgir de mi un sentiment que movia totes les aigües i tots els focs, per haver-me sentit arrelada a tanta tendresa i passió, i avui no en queda res. No en queda res perquè és inútil crear res sobre la mentida, sobre la falta de respecte, sobre la por. Perquè les mirades m’han fet tornar-me cega i he caminat mesos i mesos a les palpentes duent per bandera un nosaltres que mai ha existit [ella sempre parla per ella].
Fa tant i molt de tot. I ni tan sols penso que perdo l’amor, ni la vida, ni l’oportunitat de viure’m. D’això també fa massa. Però m’indigno, i crido, i ploro, perquè és tant trist no saber estimar, és tant dolorós observar l’incapacitat de qualsevol reacció, i veure que tu mateix ja tampoc reacciones, que ja t’és igual... que s’allunya, i tan és, perquè si es gira un altre cop només tornaràs a sentir aquell dolor a l’estómac, que vols vomitar, i ni tan sols pots amb això. I m’ofenc davant la indiferència, davant la impotència de ser reduït a res, a una substància que un dia dona la vida i el següent mata.
L’amor... l’amor, l’amor cuida, l’amor no fa patir... l’amor no juga a la contra ni s’amaga, no enganya, ni desapareix. No era amor. Sento haver-ho defensat tantes vegades. Perdona’m. Que em perdoni el món per haver-ne dit amor d’això, potser algú s’ha sentit ofès i tindria raó; jo ja no em crec res. L’amor no és allò tan llunyà ni tan gran, és més a prop, més de veritat, més a dins.
Tot és pla. Tot és reduït a un miserable triangle amorós que ha perdut tota la dignitat. Em sento bruta i patètica. I el pitjor de tot és que avui ja no crec en res.