Xarbota el color sèpia. En aquest enquadrament tot tempta la casualitat. Es respira l’estat de latència. Cap moviment. Tota l’expectació. Brolla vida pels porus de les roques, l’escuma del mar i la pell tibant. Rebota la llum damunt les crestes i les corbes. I el silenci hi queda congelat, atrapat, com el baf en un vidre. Ni el mar gosa distreure. La mirada al centre. Mirada; la meva. Ella al centre.
Ella, sense rostre. Ella, sense mirada. Ella, sense expressió. En ella i en la seva presència, s’hi concentra tota la força d’una dona. La màxima expressió de la sensualitat femenina empresonada dins un fotograma. La torbació del que es veu. El desig pel que no es deixa veure. La nuesa sense debilitats.
Les mans responen a l’elegància inspirada i al gest atenuat. Delicades, i vives. No coneixen el tremolor del pols ni el defalliment. Envolten un cos. L’amaguen. I en destaquen la fermesa. Alhora que deixen entreveure una senzillesa extrema i una voluptuositat innata, ja lluny de la pubertat. La pell en marca els límits atrevits. Una pel•lícula molla i bruna, sense cap protecció. Una pell que a tots ens xiuxiueja la més agosarada de les fantasies i ens arremolina a la perversió. Límits sense límit. I una cabellera amb tendència al caos. Cabells per tot arreu, molls, esbullats, escabellats i camaleònics.
De fet, tota ella tendeix a fondre’s amb l’entorn. Hi pertany. Desespera i s’esclavitza damunt les roques. S’embolcalla d’utopia, i d’un paisatge inaccessible. Es percep el mar com una porta d’entrada o sortida, i dóna lloc a un món ideal. L’illa deserta. La deixadesa de la incivilització. I per enlloc aquells tres objectes que tots ens hi emportaríem. Una postal. Un desig. Un anhel. L’ècfrasi inversa.