setembres

Passejava sola per aquells carrers desordenats sense fixar-se en res, la vida...o les passes l'havien portat fins allà segurament per qüestió d'atzar. I com les cases amuntegades que la rodejaven , no trobava sentit a res, només pensaments que anaven i venien d'una vida que volia treure's de sobre. Dins la seva ment s'estava duent a terme una batalla entre els sentiments, emocions, idees...i semblava que guanyaven les contradiccions. Només desitjava buidar-se, de tot allò que li feia mal, potser d'ella mateixa, deixar-se en pau per descansar.

Però els carrers s’entrecreuaven; cada cent metres havia de decidir cap a on tirar,  i li costava tant, dins seu ja no hi cabia cap més dubte, per això es deixava portar, potser una mica per la intuïció, potser per alguna força sobrenatural perquè de seves ja no n'hi quedaven. Ja no era capaç de saber ni que desitjava...tant clar que ho havia tingut sempre, i se sentia com si el seu cos i la seva ànima fossin dos parts separades, sense el mínim contacte entre elles, no sabia com cosir-les de nou, com fondre-les, com tornar a ser ella. Havia perdut el control del seu present, i ni les seves pròpies mans li inspiraven confiança...com cridar que no podia més? Sentia por, ràbia, fúria, i tristesa, una tristesa que la superava, que li col·lapsava cada racó i l'asfixiava. Una tristesa que no deixava lloc a res més, només el rastre d'un dolor punyent que encara sentia fiblar intensament sota la pell. Volia córrer però el seu cap no aconseguia donar l'ordre, s'adonava que perdia el control sobre ella mateixa, i l'abatia. Hauria caigut si no fos perquè alguna cosa no li deixava parar de caminar. I hauria jurat que fins i tot l’esperança l'havia abandonat. Però els seus peus avançaven, alguna cosa l’havia de fer reaccionar... per alguna banda, una mà, un gest, una veu...ella.