Visualitzar miralls fets d’esquerdes;
tot encara és massa vell, massa antic,
massa podrit, i massa còmode.
La paralitza la pols il·luminada i quieta.
L’avui té vint anys de més.
No s’atreveix; aquell piano ja no anul·la els crits
de tots els intents fets fum.
Ho saben els seus ulls que un dia va donar
carta blanca a la vida, i es va perdre.
I ja només s’existeix en l’absència de llàgrimes.
Fins i tot la por ha deixat marxar.
Ella havia de ser tant,
ella que ho havia de ser tot, un pou on tot hi cabia.
Ella s’ha buidat. És buida. Ha estat sempre buida.
No era veritat. No creia en la vida.
Es va convèncer, durant algunes passes enrere,
d’haver nascut per estimar. L’excusa perfecte.
I s’ha estat el seu propi pou. Allà on caure.
La seva tomba en totes les últimes exhalacions,
i tots els primers començaments.
Respirar no implica viure.
I expirar,...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada