El món es mou.
Però no ho fa a ritme,
ho fa per pauses.
El món es mou
i els peixos ho noten.
L’aigua es balanceja,
s’allarga l’oxigen.
Es mareja el mar,
perquè el món es mou.
S’han multiplicat les hores
en una operació imperfecte.
Si m’ho miro, s’esborra l’espera.
L’olor amarg dels grams no premsats.
Gotes de dutxa, cabells i pell.
Obren les finestres, volen llençols blancs.
Nua tu, nua jo, i el dia a la porta.
Aquí no és el lloc de l’art.
La teoria destrueix la creació.
Una bifurcació tendenciosa.
Forats en totes les quadricules.
I infinits intents de quadricular.
Atrec el roig
i m’hi barrejo en negre.
M’envelluto de magenta.
Moriré violeta.
1 comentari:
el món es mou, canvia de color constantment, i desgraciat qui no sàpiga apreciar-ho i es mantingui rígid davant un espectacle així
Publica un comentari a l'entrada