Ja no se'm fa estrany estimar la pell nua d'aquella que se m'assembla.
Ni el desig em col·loca a l'abisme,
ni tan sols em perd el dubte,
i segueixo sent dona.
També a les fosques.
Si em palpo, sóc dona.
I sóc jo mateixa la primera a qui he fet l'amor.
També a qui he rebutjat davant de miralls que se'm oposaven.
Sóc jo la dona a la que estic lligada per vida,
i ho crido: Si vull!... tot i no haver-me triat.
Però després de mi,
són els d'elles... els cossos.
Els cossos que esbosso maldestrament.
I aquesta nit buscaré l'encaix més imperfecte en fums i bars,
la dormiré arraulida en corves maternes
i pells d'amant.
1 comentari:
L'autoestima és el primer que hem de fomentar. No podem estimar si no ens estimem la nostra vida i de vegades ho oblidem.
Un poema fantàstic!
Publica un comentari a l'entrada