nit d'estiu

Ja no era la música la que em feia moure...podia sentir el ritme del teu cor cada vegada més fort, més intens, fins i tot dos metres lluny. Era capaç de seguir-lo, modular-lo, fer-lo meu, perquè si una cosa tenia clara era que jo, aquella nit, era capaç de canviar-lo.
Aquell so, to, freqüència...més lluny, no tant,... Només era qüestió d'uns moviments, una carícia i potser ja seria imparable, fins a desbocar-se, però em contenia. Et sabia la teva mirada rere meu, fins i tot podria arriscar-me a endevinar en quina direcció miraven els teus ulls, ...com de boja em tornaven els teus ulls. Però no en devies tenir prou perquè seguies insistint. I jo, jo seguia allà...ballant, fent ús del que desitjaves tenir entre mans. Perquè sabies que fins que jo no volgués, fins que no caigués com solen caure totes quan les mires així, hauries de lluitar amb el pensament, utilitzant els teus silencis i serietat provocativa, i imaginant-te que com totes, aquella nit acabaries tu portant el ritme.
Vaig somriure quan em vaig imaginar el que estaves imaginant, potser no era massa diferent del que passava sempre...la història, i amb ella la nit, acabava amb un simple orgasme a la part de darrere del teu cotxe, però no, jo em mereixia molt més que l'esquifit espai que tenia el teu 106.