
Parlem d'allò que se'ns nua pels dits
quimeres de fum i actes de cera,
aigües abruptes fent polseguera
que enceguen els ulls deixant-los humits.
Camins que fugen dels somnis ferits
quan en la plenitud sencera,
passatges d'una vida que era
potencia de tintes i alguns escrits.
... i ara marxo, o això és el que diuen.
M'evito i deixo de ser fugaç.
Dibuixo núvols que tan sols plouen
recrean-te la tempesta capaç
de buidar-te i omplir-te. I es mouen
tots els cels dins teu pel meu ser voraç.
2 comentaris:
som núvols, pluja, tromenta i també cel ras, depèn del moment
Ho has fet de meravella.
Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada