miolen gats...

Sols et demano, Anna, que estremeixis
la pell de la ciutat quan la recorris:
que es rendeixin les places al teu pas,
que els edificis brillin al teu tacte,
que et vulguin l'abraçda els llargs carrers
i el mar et mulli els peus a cada platja.

Perquè tan sols així recobraré
la tendresa infinita que em donaves
quan érem transeünts d'una ciutat
creada als nostres ulls com un miracle.


Israel Clarà ..., i una lluna roja

Ja m'ho he permès, dir-te adéu envolta’t d’un "t’estimo", i poc importa que em segueixis llegint, no m’evitaré res, i d’altra banda... si ets l’única que hi veurà més del que hi ha. Ja no faré veure que somric indiferent, si no ens hi som... que més dóna riure o plorar.
Al meu voltant tot són frases d’ultimàtums, i vides que comencen, ...però tinc temps d’acabar-nos?. La nostra hagués estat la història d’amor més bonica. Potser algun dia la cediré perquè l’escriguin amb més traça. Es mereix ser conte de ficció. I ja m’he girat d’esquena, què llarg serà...
No t’ho poso difícil. M’ho poso fàcil.
I algun dia... quan et faci odes amb un somriure sabré que vaig fer el correcte. I ja camino... plores tu també?. Està bé plorar-te. He de plorar-me. Vull plorar-nos.
Serà lent... no em miris.
Dir-te adéu... era aquesta la meva utopia. Sóc una heroïna. Sóc illa, i no resto ancorada a cap mar. Sóc aigua, espessa. Sóc un maleït misteri aquàtic. I tu que m’has desxifrat... ara t’abandono. Si em dones permís em buidaré de tu. Si em dones permís faré art dels nostres records. Si em dones permís t’estimaré en altres cossos.

I ja no hi sóc...