dimecres, 26 de febrer de 2014

despertar

Sentir que el cos reacciona. Que la vida torna a córrer per les venes. No cal obrir els ulls, ni fer cap moviment. L’univers t’insufla un nou dia al cos. Ho saps. Saps que pots moure’t i aixecar-te, o tornar-te a dormir, tan és. Tens el matí ficat dins, el dia, la llum. L’escalfor de totes les certeses et provoca un calfred. Ets viu. Potser és massa d’hora i encara no tens totes les forces que et calen. L’únic important és sentir-te despert uns segons, ja no hi ha retorn.  
Et saps viu, despert, sense més. Saber que l’instant de la nit ha passat, uns segons, i la vida ha tornat. Acceptar que no importa on fossis totes aquestes hores passades, totes aquestes vides intuïdes. Sents bategar la pell, l’escalfor d’un matí prou lent. Has tornat, sense haver dit que si enlloc, ni a ningú. Una evidència interna, cap pausa. Fins i tot aquest alentiment és un tren precipitat. Només un altre matí sense preguntar-te si vols tornar a deixar entrar la vida.